Me’n recordo d’aquell primer dia,
tu allà al costat d’aquell fanal mig apagat,
i amb aquells carrerons emmudits per
l’absència
del silenci.
M’aturo i observo,
el terra repica les meves passes ,
potser empresonant-me a continuar endavant cap
a tu,
o bé, avisant-me de la teva presència estranya?
De nit l’obscuritat em fa petita,
em mata en l’interior de la seva gran
abrasada,
i em perdo pel simple desig de poder marxar
d’aquell lloc ple d’inestabilitat.
Et miro als ulls, contemplant-nos embadalits,
i puc veure un sentiment de nostàlgia,
que poc a poc va envaint el teu apreciat
tresor,
el teu cor.
Per això, vull poder-te explicar,
la fortalesa que em dona quan el vent
intenta tirar-me, però no pot.
Encara que també, vull explicar-te les vegades
que he caigut,
i m’he quedat bocabadada tocant i mirant
tendrament el terra, sense cap por.
Moltes vegades m’apropo a tu,
i després m’allunyo. M’allunyo de mi,
però
després torno. El temps segueix
contant, però ni per tu ni per mi pararà.
Una bona convivència es fa, per així poder
arribar
a tindre una llibertat.
La teva tornada sempre és inesperada,
i moltes vegades em provoques
grans murs i metralla en la meva estada.
El teu silenci em deixa adormida,
I lentament es torna un sentiment homicida.
Per això, et dono la benvinguda estimada tristesa,
per
demostrar-me la teva validesa.
Al néixer et vaig conèixer, i a partir
d’aquell moment
vaig
començar a adoptar una mica de saviesa.
Tristesa, prenc nota de la teva influència,
Que dia a dia m’has ensenyat una bona teoria.
Per això, amb aquest poema,
vull demostrar-te la teva gran bellesa.
Perquè qui sap si la memorable tristesa,
a arribat a tindre un sentiment de feblesa.
Carla
Canosa Roda
No hay comentarios:
Publicar un comentario
¡Gracias por haber comentado esta entrada!