El difícil poder de governar
Tot el que m’envolta és una llauna. El món és tant i tant petit que me’l sé de memòria. És una llauna pintada de negre i amb una desagradable flaire a tristor. Discretament, és plena de sang i violència. Vivim en una societat presonera de l’obscuritat.
Les ciutats i els seus foscos carrers són plens de runa i desolació. Aquella població que fa uns anys vivia bé i que tot el que tenia ho havia aconseguit amb gotes de suor i esforç veu que la seva vida es trenca pel poder autoritari de l’Estat.
I jo en aquest món tant gran i desconcertat m’he quedat petit. La meva rutina s’ha tornat una absoluta monotonia. Mai havia imaginat poder arribar a estar tant saturat d’una situació. Sempre havia sigut il·lús, creia que tota la vida era bufar i fer ampolles. I ara veig que no. La vida és difícil i el temps de felicitats sembla que s’hagin esfumat.
M’aixeco i el primer que sento al obrir els ulls és un fort esclat. Acte seguit, la imatge d’una persona morta arriba a la meva ment.
Arribo a l’escola i passo per l’escàner d’identificació. Els temps que passem exigeixen tenir controlades totes les identitats.
És la segona hora de classe, la professora de llengua imposa als alumnes un seguit d’exercicis. Un dels membres de la classe, cansat, treu una pistola de la motxilla i sense pronunciar paraula, ni intentar negociar en net amb ella, apunta al pit i dispara. Ningú diu res. Entren dos robots i retiren el cadàver, i és que ho han vist tantes vegades que l’únic comentari que s’escolta és: un altre més. Entra un altre professor i continua la classe amb normalitat.
M’aixeco i el primer que sento al obrir el ulls és un fort esclat. Acte seguit, la imatge d’una altra persona morta arriba a la meva ment.
Assegut a un banc admiro una situació estranya. Un nen d’uns deu anys corre pel carrer amb cara de preocupació. Cau a terra ensopegant-se amb una gran muntanya de runa formada pels esclats de les bombes. Darrere del nen apareixen dos militars i el disparen. Fan desaparèixer el seu cos tot prement un botó d’una tauleta digital que porten. ‘Un mort més’, penso. Es giren cap a mi i em veuen. Sense ser-ne conscient he presenciat l’horror que acaben de cometre i marxo corrents.
Dia 3
M’aixeco i el primer que sento al obrir el ulls és un fort esclat. Acte seguit, la imatge d’una altra persona morta arriba a la meva ment.
Surto de casa, i puc presenciar els plors d’uns pares dessolats. M’acosto al seu costat i sense dir res puc intuir què els hi passa. Han perdut al seu fill, l’han afusellat només per somriure. I és que tots aquells considerats feliços no tenen un lloc per viure en aquest país.
Marxo a casa pensatiu; em de canviar, hem d’actuar, la situació no pot seguir així.
Dia 4
M’aixeco i el primer que sento al obrir el ulls és un fort esclat. Acte seguit, la imatge d’una altra persona morta arriba a la meva ment. Prou això s’ha acabat!
Agafo la meva tauleta electrònica i em gravo. El meu missatge és clar: hem d’aconseguir aturar la repressió de l’estat. Sense violència. El poder del poble també influeix. Ens hem de fer veure i sentir. Si ningú vol seguir així, per què ningú ofereix una solució? En el vídeo congrego a la gent davant de casa meva sota el lema ‘El poble mana, el govern obeeix’. Milers de persones es troben al meu carrer i tots junts ens dirigim a la seu del govern. Tothom està enfadat, trist i revolucionat. ‘Cop d’estat o dictadura per tota la vida’, cridem tots junts. Prenem el poder a l’autoritarisme imposat. Les notícies en van plenes i sembla allò que era normal: matar a persones felices s’esfuma i es converteix en estrany.
Dia 5
M’aixeco i el primer que veig al obrir als ulls és un sol radiant. Les coses han canviat. Sóc massa petit per entendre com la societat s’ha transformat tant ràpidament. Però ho acabo entenent. El meu impuls ha provocat el canvi cap a un món sense lleis, una anarquia. Tot està desordenat i ningú imposa l’ordre. ‘És clar, cap persona pot manar ara’, penso. I sense un govern, podrem funcionar? No ho sé. Ara la gent almenys és feliç. Els carrers contagien somriures. Observador com sóc, me’n adono que aquesta felicitat a primera vista no és real. Veig agressions de tot tipus, discussions, gent que roba i fins i tot gent que malgrat tot lo que em passat mata.
Potser la solució anàrquica no és la millor, penso per dins.
Però ara bé, la meva pregunta definitiva és, quina seria la millor forma de governar, sense que fes mal a les persones?
↬Carla Canosa Roda↫
